La independència, una força regeneradora

L’època convulsa que li va tocar viure a Ciceró, té una certa similitud amb l’agonia de la nació catalana. Els embats de l’estat espanyol contra la llengua fa difícil no veure que si seguim per aquest camí aviat no podrem seguir caminant. No solament com a nació diferenciada sinó que la misèria caurà com a fruita madura per l’espoli que sofrim i que ja no podem aguantar més.

Parlava de Ciceró perquè ell també davant la caiguda de la república i l’anorreament de les llibertats de la ciutadania romana, ho denuncia de la següent forma:

“En una col·lectivitat, només es pot crear una veritable harmonia si l’individu, en comptes d’intentar beneficiar-se del seu càrrec públic, anteposa els interessos de la comunitat als privats. Només si no es malgasta la riquesa en luxes i en despeses excessives, sinó que s’administra i es transforma en cultura espiritual i artística, només si l’aristocràcia renuncia a la seva supèrbia i el poble, en comptes de deixar-se subornar per demagogs, exigeix els seus drets naturals, es podrà salvar la república.”

Però el pensament clar de Ciceró no arriba a fructificar perquè Antoni, Octavi i Lèpid tenen amb la força de les armes uns altres plans. Però abans que la dictadura plani per l’imperi romà, Ciceró encara es dirigeix al poble i els diu “Que altres pobles visquin en l’esclavitud, nosaltres els romans no ho volem. Si no podem conquerir la llibertat, deixeu-nos morir”.

El poble no el pot escoltar perquè ja està aviciat amb el “Pa i circ”.

En la nostra dissortada pàtria tampoc ens falta el “Pa i el futbol”, de moment ens comença a faltar el pa, però seguirem les paraules de Ciceró? Els nostres polítics anteposaran els interessos de Catalunya als privats? La nostra riquesa es transformarà en cultura espiritual i artística?

Només veig a Catalunya una força regeneradora capaç d’aconseguir un gir al rumb que portem, és l’independentisme que desperta i que ens pot portar a ser un poble orgullós de les seves llibertats i lluny de la presó que representa estar sotmesos a una constitució espanyola que ens vol tot el mal del món.

Plana web de l’autor http:/www.unpaisdesomni.cat



Jordi Pujol i Duran i Lleida

Aquest passat dimecres, 13-6-2012, Jordi Pujol ha justificat per primera vegada una possible declaració d’independència unilateral per part de Catalunya.

Des que Jordi Pujol va deixar la presidència de la Generalitat va publicant les seves reflexions i és una veu potent que a ningú deixa indiferent. Poc a poc, però la idea que una Catalunya sotmesa a Espanya  ens porta a la misèria i a la pèrdua de la nostra identitat, ja s’ha la fet seva. El seu discurs autonomista, amb la fe que Espanya podria esdevenir un país tolerant i respectuós amb les diverses nacions que integren l’estat espanyol, se li ha fet miques.

Jo dic que ha tardat massa a arribar a aquesta conclusió, però crec que l’evolució del seu pensament ho fa des de l’honestedat i des del seu sentit patriòtic.

L’altra cara de la moneda és precisament el que històricament ha estat el seu soci, el Sr Duran i Lleida president d’UDC. Un personatge maquiavèl·lic, mai ha optat a un càrrec que el pugui cremar, sempre vigilant ha aconseguit estar al cim de la política durant més de 30 any i encara mou els fills de la política amb traça, sempre buscant els equilibris que el facin imprescindible. S’ha instal·lat còmodament sota una ideologia democratacristiana i com els vents favorables venien d’Espanya, sense cap rubor s’ha declarat espanyolista, tot quadra fins  que els temps posen a debat la independència de Catalunya. Quan l’embranzida es prou forta, sense deixar el seu espanyolisme declara “No seré cap impediment per la independència de Catalunya”, ja està, una vegada més se situa en la posició de poder fer el salt a l’altra banda si així el temps ho portés. Sempre manté les dues portes obertes, perquè ell tampoc li faria fàstic remenar les cireres dins d’un estat català.

En l’últim Congrés del seu partit es torna a presentar a la presidència en front de l’independentista Josep Maria Vila d Abadal. Hi fa front dient que ell defensa un “estat confederal”, una paraula buida dins el seu vocabulari, semblant a “l’estat federal” que defensa el PSC, i ataca al seu opositor dient que l’independentisme no convé al seu partit perquè sinó ferien seguidisme de Convergència (CDC). La seva posició no està fonamentada en un ideal com en el cas de Jordi Pujol sinó amb l’estratègia, com ha fet durant 30 anys. No entra en els seus esquemes mirar pel país que amb un espoli de 20.000 milions d’euros està agonitzant, ell mira el que més li convé a ell.

La coherència de Jordi Pujol no pot esborrar la traïdoria amb que actua Durant i Lleida. No obstant estic segur que si la independència de Catalunya no tarda, Durant i Lleida esdevindrà un IDTV (independèntista de tota la vida)

 

Web de l’autor http://unpaisdesomni.cat