Manifestació independentista de l’11S2012

Durant 300 anys els espanyols han estat cantant a Catalunya la cançó del tió: “Caga tió o sinó et dono un cop de bastó”. Avui, estupefacients, els espanyols han quedat sorpresos quan han vist que del tió ha sortit una ceba i això vol dir que la festa s’ha acabat. Des del 1714 els espanyols tenien un cant que els unia: “Que pague Cataluña!”, però la gran manifestació de l’11 de setembre ha estat l’instrument que ha dit a Espanya que ja n’hi ha prou i la por immensa que hem sofert els catalans durant 300 anys, sembla que es vagi esvaint.

Ja no hi ha retorn, caminem decidits cap un estat propi i això ho estic vivint!. Veure com neix el nostre estat després de tres segles sota el domini espanyol és una gran alegria. M’agradaria que els meus pares poguessin aixecar  el cap i veiessin que allò que pensaven que era impossible, és avui a punt de ser realitat.

Estic content perquè hem aguantat com a poble, el català encara el podem salvar i la nostra cultura la podrem protegir. Estic segur que veurem una nova “renaixença”.

Hem de trencar moltes cadenes però també hem de conservar molts llaços amb Espanya i per això desitjo que en el futur, Catalunya i Espanya siguem bons veïns i tinguem molt bones relacions basades en el respecte mutu.

Plana web de l’autor: http://www.unpaisdesomni.cat/



La nostra identitat

Una de les conseqüències d’estar sotmesos a l’estat espanyol és que ens han fet creure que una persona pot ser català i espanyol a la vegada. Això ens debilita com a poble, ens desorienta i és el signe que confirma que la colonització ha estat efectiva. Però la resistència persisteix.

Sembla que en els últims anys hi ha un cert redreçament i cada vegada més tenim més clara la nostra identitat. Però perquè un s’adoni fins on arriba aquesta anomalia vull fer reflexionar als qui se senten únicament catalans, fins on arriba la subtilesa del sentiment de pertinença a la nació catalana.

Els espanyols, que viuen amb normalitat la seva espanyolitat, primer de tot són espanyols i després com a complement són d’esquerres, de dretes, falangistes, monàrquics o republicans. En el cas dels catalans ens trobem que moltíssims es declaren primer de dretes, d’esquerres, ecologistes, republicans o feixistes i com a complement catalans. Aquesta és l’anomalia que a partir d’ara hem d’esforçar-nos a corregir.

És freqüent trobar entrevistes a polítics de rellevància que afirmen que una Catalunya independent de dretes no els interessa, per posar un exemple, res més que  una mostra d’aquesta anomalia.

Tots sabem que si un dia som independents, els complements els decidirem lliurement, però en el nostre complicat món encara no ens deix viure, amb normalitat, la nostra pròpia identitat.

Plana web de l’autor: http://www.unpaisdesomni.cat/