Endavant Catalunya

Les noves generacions no tenen al cap la guerra del 1936-39, l’última que hem patit, molt tràgica per la població que les va sofrir i molt gloriosa per un estat feixista com era la capitanejada pel general Franco. El meu pare li va tocar servir al costat de la república i a la columna Durruti, defensant el front d’Aragó. Allí s’hi podia trobar voluntaris de la CNT, soldats de les Brigades internacionals, com també joves de tota classe que el destí els havia portat allí.

El meu pare li va tocar ser sanitari, ell formava part d l’equip on feien les primeres cures i moltes vegades veia la mort de molt a prop. La transmissió oral de les seves vivències es resumia el següent: Els primers en caure eren els valents eixelebrats, després els porucs que queien pel foc enemic o també pel foc amic a resultes d’un tret per l’espatlla d’un comissari polític que no permetia recular. La resta, sobrevivia com podia compaginant el fred, la gana, la falta d’una cigarreta i l’enemic.

Avui la situació a Catalunya és molt diferent, no es tracta d’esquivar les bales de l’enemic, ara la lluita per la defensa de la independència es fa de forma pacífica i en clau democràtica, no obstant a part dels unionistes, col·laboracionistes o ja directament colonialistes, la població catalana també la podríem repartir entre independentistes descontrolats que representen un greu perill per assolir el que ells amb ceguesa persegueixen, els cagats de por i pessimistes que a part de no fer res, només són una nosa i els qui amb intel·ligència, amb pas ferm avancem per una Catalunya lliure. Ara més que mai és vàlida la frase de Francesc Macià “El SENY, si no va acompanyat d’una ferma voluntat de combat, només serveix per a tapar COVARDIES”.

 

Plana web de l’autor: http://www.unpaisdesomni.cat/



Pacte de la llibertat, una mica d’història i una mica d’actualitat

A començaments del segle XVIII, el rei de Castella i Aragó, Carles II va morir sense successió. En el seu testament, va designar a Felip de Borbó, duc d’Anjou i net del rei  Lluís XIV de França com a successor, no obstant els catalans tenien preferència per un altre candidat, l’arxiduc Carles d’Àustria que els garantia el respecte a les constitucions catalanes, mentre que Felip de Borbó, tot i haver-les jurat, temien que no complís el jurament.

Aquests fets  s’emmarca dins un context internacional en que Felip de Borbó rep el suport del rei de França, mentre que l’arxiduc Carles d’Àustria fill de l’emperador austríac Leopold I rep el suport d’Anglaterra, Portugal, els Països Baixos per oposar-se a l’expansionisme francès.

L’enfrontament entre aquests dos blocs finalitza quan el candidat  Carles d’Austria renuncia a la successió i els aliats traeixen Catalunya i ens deixen sols en front dels exèrcits franco-castellans. Això queda reflectit el 1713 amb el Tractat d’Utrecht  on Felip de Borbó és reconegut internacionalment  com a rei de Castella i Aragó.

La ciutat de Barcelona,  van resistir durant un any els embats d’un exèrcit professional, ben preparat i molt superior en efectius.

Fins aquí un resum del que es coneix com a guerra de successió. Però el que jo em pregunto és,  per què durant un any els catalans de la capital de Catalunya van continuar la guerra sense rendir-se?  Ho fan senzillament perquè saben que la derrota els porta a perdre els seus drets. La derrota el 11 de setembre de 1714 va significar, pel dret de conquesta, quedar sotmesos a les lleis de Castella.

Per tant la guerra que durà des del 1701 fins el 1713 es pot anomenar guerra de successió sense gaire discussió, però la part de la guerra que va des del juliol de 1713 fins el setembre de 1714 ja no és una guerra de successió sinó que és una guerra dels exèrcits franco-castellans contra Catalunya en la qual els barcelonins va lluitar durant un any, amb les armes a la ma, per defensar les seves constitucions i els seus drets.

D’aquesta guerra , els catalans filipistes reben el malnom de botiflers, mot que encara s’utilitza  per referir-se als “catalans traïdors” i tots aquells que col·laboren amb els enemics de Catalunya.

Avui, al mes de desembre de 2012 CiU i ERC han signat el pacte de la llibertat. Necessitem una generositat extrema tan per part d’aquestes dues forces polítiques, com de tota la resta de partits, PSC, ICV-EUiA, CUP, fins i tot els partits sense representació parlamentària com SI i Reagrupament  , així com, sindicats i agrupacions civils per engrandir aquest pacte i fer possible la transició cap a la llibertat de Catalunya.

Fem possible que la majoria de catalans estiguin al costat de Catalunya i puguem resistir no solament als embats de l’estat espanyols sinó vèncer amb arguments i amb pulcritud democràtica als botiflers i colonialistes espanyols. Ara és hora d’aguantar totes les envestides que ens vindran des de fora i des de dins. Haurem de neutralitzar els qui creuen que la independència no  és possible, als eterns pessimistes que no fan ni deixen fer i als directament col·laboracionistes. Només amb la fe amb nosaltres mateixos serem capaços de fer possible la independència que tenim a l’abast de la ma. Només amb aquest context  serà possible assolir un millor benestar i esquivar la misèria que ens ve a sobre si continuem sota el domini d’un estat espanyol que només ens vol perquè paguem les seves disbauxes.

 

Plana web de l’autor: http://www.unpaisdesomni.cat/



Carta al Ministre de cultura Sr Wert

El diari Avui posa a disposició del seus lectors la possibilitat d’escriure una carta al ministre Wert, aquesta és la meva carta i espero que la llegeixi detingudament.

“Feu molts esforços per espanyolitzar els nens i nenes catalanes, però com bé va dir en Francesc Pujols “L’Esperit Català rebrota sempre i sobreviu els seus il·lusos enterradors”.

Sàpiga que quan intenti aplicar aquesta llei a Catalunya ja serem independents i els nostres llibres de història, quan parlin d’Espanya, podran explicar que Espanya ha sobreviscut durant els cinc últims segles  gràcies a l’espoli de les colònies, incloent-hi Catalunya València i les Illes Balears. La veritat és tossuda i de vostè, els catalans en tindrem un record una mica amarg, tan amarg com el que tindrà vostè de nosaltres.

Quan siguem independents, nosaltres ràpidament l’oblidarem i anirem per feina, farem de Catalunya un país lliure, pròsper , segur que una mica més feliç i als nostres fills i nets els explicarem que no han de permetre mai més ser esclaus de ningú.”

Plana web de l’autor: http://www.unpaisdesomni.cat/