Els catalans som així

En la Crònica de Pere el Cerimoniós explica un episodi famós que mostra clarament com es concebia la relació entre el rei i els seus vassalls.

Elionor de Castella instigava al seu marit, el rei Alfons el Benigne (1327-1336), a dotar els seus fills d’amplis i opulents senyorius, que els compensessin de no arribar al tron i demanava esquarterar part del regne de València.

Els valencians s’hi van oposar fermament, els magistrats de València estaven disposats a morir abans de consentir aquelles donacions.

Davant de l’actitud contundent dels valencians, el rei Alfons digué a la seva dona:

“Ah, reina! Açò volíets vos oir?” Elionor va contestar-li entre els plors de la ira: “Señor, no lo consentiría el rey don Alfonso de Castilla, hermano nuestro, que no los degollase a todos” i el Benigne pronuncià aleshores aquella amable declaració, que tan afalagava els nostres patriotes romàntics: “El nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a Nós com a senyor, e Nós a ells com a bons vassalls e companyons.  ( www.unpaisdesomni.cat/Historia/Catalunya_10_6de7XII_XIII_XIV.php  )

Una de les bases de la psicologia afirma que la personalitat i la manera de fer de les persones queden definitivament establertes per les experiències i vivències que tenen lloc durant els tres primers anys de vida. De ben segur que aquesta influència s’allarga durant tota la seva infantesa i més enllà els canvis ja no afectaran al ser sinó a les formes. Aquesta visió també és compartida per la saviesa popular i en el món del pagès, tot esporgador sap que per redreçar un arbre només es pot fer quan és petit.

Penso que les nacions, com a éssers vius que són, també és en els primers estadis de la seva existència quan configuren la manera de ser. En aquest episodi de la crònica de Pere el Cerimoniós podem constatar ja que la nació catalana es fonamenta en un pacte entre el poble i el poder. El poble català no és un poble subjugat, tot i la jerarquia d’una societat feudal, els catalans accepten de grat el vassallatge vers al seu Senyor, però el Senyor també es fa responsable de les seves obligacions, vers els seus súbdits. És aquí on queda incrustat en el nostre ADN la voluntat de pacte dels catalans, som així!

En canvi a Castella el poble resta del tot subjugat al seu rei, no hi ha espai per pactar, el rei mana i els súbdits obeeixen i qui gosi desfiar al rei només li queda o vèncer o morir.

El català i el castellà són dos pobles que en els seus primers estadis de vida viuen realitats diferents i per això són dos pobles ben diferents.

Durant aquests últims 35 anys de democràcia, multitud de vegades els catalans ens hem dit: Anem a Madrid a pactar! I quan arribem a Madrid ens trobem amb un govern de l’estat que no entén que hi fan uns catalans a la porta amb la pretensió de pactar. En la mentalitat castellana això és impossible, si fóssim a l’edat mitjana no dubtarien en “degollar-los a todos”, avui dia ens tiren a la cara la Constitució.

Web de l’autor http://unpaisdesomni.cat



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *