Una candidatura per les eleccions europees del 2014

He anat pensant sobre el tema de les eleccions europees del maig del 2014 i vull precisar en el que vaig escriure en l’última entrada d’aquest bloc.

Ja no penso en una candidatura conjunta dels partits que es puguin manifestar independentistes, crec que el que s’hauria de fer és que els partits catalans no s’haurien de presentar en aquestes eleccions i el que haurien de fer és donar el seu suport a una plataforma catalana per la independència amb gent independent que encapçalessin aquesta candidatura..

Crec que el matís que els partits donessin suport des de fora és el que donaria força a aquesta proposta.

No m’agradaria que els interessos partidistes ho frustressin.

Web de l’autor http://unpaisdesomni.cat



Eleccions europees

Tal com estan les coses, no veig gens clar que es pugui fer una consulta al poble de Catalunya perquè decideixi si vol esdevenir un país independent. El govern de l’estat espanyol farà tot el possible per impedir-ho i fins hi tot abans de fer unes eleccions plebiscitàries, és possible que suspenguin l’autonomia. Dic tot això, perquè les properes eleccions europees són una oportunitat d’esquivar tot l’embat del govern de Madrid.

Estic a favor d’una candidatura conjunta de les forces independentistes  i convertir aquestes eleccions amb un referèndum que amb els resultats a la ma, ens legitimaria per fer una declaració unilateral d’independència (DUI). És l’oportunitat de fer un debat i explicar els arguments que ens porten a voler la independència.

Les oportunitats no s’han de deixar escapar! i aquest és un bon plan per mostrar a  la Comunitat Europea la nostra voluntat de ser un país independent.

No m’agradaria que els interessos partidistes ho frustressin.

Web de l’autor http://unpaisdesomni.cat



Els catalans som així

En la Crònica de Pere el Cerimoniós explica un episodi famós que mostra clarament com es concebia la relació entre el rei i els seus vassalls.

Elionor de Castella instigava al seu marit, el rei Alfons el Benigne (1327-1336), a dotar els seus fills d’amplis i opulents senyorius, que els compensessin de no arribar al tron i demanava esquarterar part del regne de València.

Els valencians s’hi van oposar fermament, els magistrats de València estaven disposats a morir abans de consentir aquelles donacions.

Davant de l’actitud contundent dels valencians, el rei Alfons digué a la seva dona:

“Ah, reina! Açò volíets vos oir?” Elionor va contestar-li entre els plors de la ira: “Señor, no lo consentiría el rey don Alfonso de Castilla, hermano nuestro, que no los degollase a todos” i el Benigne pronuncià aleshores aquella amable declaració, que tan afalagava els nostres patriotes romàntics: “El nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a Nós com a senyor, e Nós a ells com a bons vassalls e companyons.  ( www.unpaisdesomni.cat/Historia/Catalunya_10_6de7XII_XIII_XIV.php  )

Una de les bases de la psicologia afirma que la personalitat i la manera de fer de les persones queden definitivament establertes per les experiències i vivències que tenen lloc durant els tres primers anys de vida. De ben segur que aquesta influència s’allarga durant tota la seva infantesa i més enllà els canvis ja no afectaran al ser sinó a les formes. Aquesta visió també és compartida per la saviesa popular i en el món del pagès, tot esporgador sap que per redreçar un arbre només es pot fer quan és petit.

Penso que les nacions, com a éssers vius que són, també és en els primers estadis de la seva existència quan configuren la manera de ser. En aquest episodi de la crònica de Pere el Cerimoniós podem constatar ja que la nació catalana es fonamenta en un pacte entre el poble i el poder. El poble català no és un poble subjugat, tot i la jerarquia d’una societat feudal, els catalans accepten de grat el vassallatge vers al seu Senyor, però el Senyor també es fa responsable de les seves obligacions, vers els seus súbdits. És aquí on queda incrustat en el nostre ADN la voluntat de pacte dels catalans, som així!

En canvi a Castella el poble resta del tot subjugat al seu rei, no hi ha espai per pactar, el rei mana i els súbdits obeeixen i qui gosi desfiar al rei només li queda o vèncer o morir.

El català i el castellà són dos pobles que en els seus primers estadis de vida viuen realitats diferents i per això són dos pobles ben diferents.

Durant aquests últims 35 anys de democràcia, multitud de vegades els catalans ens hem dit: Anem a Madrid a pactar! I quan arribem a Madrid ens trobem amb un govern de l’estat que no entén que hi fan uns catalans a la porta amb la pretensió de pactar. En la mentalitat castellana això és impossible, si fóssim a l’edat mitjana no dubtarien en “degollar-los a todos”, avui dia ens tiren a la cara la Constitució.

Web de l’autor http://unpaisdesomni.cat



LAPAO i LAPAPYP

Les Corts d’Aragó, el 9 de maig de 2013, van aprovar la reforma de la llei de llengües i va eliminar tota referència al català i a l’aragonès.

El català és substituït per Llengua Aragonesa Pròpia de l’Àrea Oriental (LAPAO) i l’aragonès per Llengua Aragonesa Pròpia de les Àrees Pirinenca i Prepirinenca (LAPAPYP).

La oligarquia aragonesa, avui dia, representada pel PP (Partit Popular), una vegada més renuncia a la cultura i a la llengua que la història ha dotat a l’Aragó. El seu odi cap a tot el que tingui a veure amb el català, els fa, fins i tot, bandejar la seva pròpia llengua aragonesa, ja en procés d’extinció. Els seus ulls només miren a Castella, igual al que van fer la noblesa aragonesa quan en el Compromís de Casp, va accedir al tron de la corona d’Aragó la dinastia castellana dels Trastàmera.

“EL Compromís de Casp va resultar més desfavorable per a Aragó que no beneficiós. La solució que es va prendre per a evitar una guerra, posà en el tron un rei que els catalans no volien i que, per ser d’origen castellà, eliminà molts costums aragonesos, com ara la fabla, la llengua aragonesa amb tots els seus dialectes, ja que fou el principi de la fi d’aquesta llengua que començaria a considerar-se, a partir d’aquest moment, pròpia de la classe baixa. ( http://www.unpaisdesomni.cat/Historia/Catalunya_12_1de6XV.php )”.

Jo crec que cap aragonès es pot sentir orgullós de la seva història. Una renúncia permanent a la seva pròpia llengua i cultura. Supeditant-se sempre als mandats de Castella.

El Federalisme, una llegenda urbana

Una de les frases preferides de Joseph Goebbels era “Una mentida repetida mil vegades.. es transforma en veritat”, però  si la mentida és immensa i evident, mil vegades és poc.

Tothom sap que a Espanya no existeixen federalistes, aquesta creença no és més que una llegenda urbana, tothom ho sap menys el senyor Pere Navarro, secretari general del psc-psoe i els seus acòlits que s’entossudeixen a repetir-ho com si fos un mantra. Això em recorda a un amic meu que li agrada la pesca de riu i utilitza una canya molt robusta, el fil de pescar d’un gruix  de dit, amb un ganxo que fa d’ham i com hom pot imaginar mai a pescat un miserable peix, però ell no defalleix i ho justifica dient que el seu objectiu és pescar un tauró. Ja li pots dir que als rius catalans no hi ha taurons, que ell segueix amb els seus tretze. El meu amic el pescador, em fa pensar amb Pere Navarro i aquest em fa pensar amb el meu amic pescador. Tots dos saben, sense dir-ho que estan sobre una gran mentida, però la diferència està que a un la mentida li serveix per escampar la boira els matins del diumenge i l’altra li serveix per tapar la seva traïdoria a un país que només té als seus fills per alliberar-se del colonialisme espanyol que sofreix des que les tropes franco-castellanes, a sang i foc van ocupar Catalunya, ara fa uns tres segles. Sabeu qui és qui?

El que jo veig és que el Sr Pere Navarro cada cop s’escora més cap a l’espanyolisme més ranci.

 

Web de l’autor http://unpaisdesomni.cat

Endavant Catalunya

Les noves generacions no tenen al cap la guerra del 1936-39, l’última que hem patit, molt tràgica per la població que les va sofrir i molt gloriosa per un estat feixista com era la capitanejada pel general Franco. El meu pare li va tocar servir al costat de la república i a la columna Durruti, defensant el front d’Aragó. Allí s’hi podia trobar voluntaris de la CNT, soldats de les Brigades internacionals, com també joves de tota classe que el destí els havia portat allí.

El meu pare li va tocar ser sanitari, ell formava part d l’equip on feien les primeres cures i moltes vegades veia la mort de molt a prop. La transmissió oral de les seves vivències es resumia el següent: Els primers en caure eren els valents eixelebrats, després els porucs que queien pel foc enemic o també pel foc amic a resultes d’un tret per l’espatlla d’un comissari polític que no permetia recular. La resta, sobrevivia com podia compaginant el fred, la gana, la falta d’una cigarreta i l’enemic.

Avui la situació a Catalunya és molt diferent, no es tracta d’esquivar les bales de l’enemic, ara la lluita per la defensa de la independència es fa de forma pacífica i en clau democràtica, no obstant a part dels unionistes, col·laboracionistes o ja directament colonialistes, la població catalana també la podríem repartir entre independentistes descontrolats que representen un greu perill per assolir el que ells amb ceguesa persegueixen, els cagats de por i pessimistes que a part de no fer res, només són una nosa i els qui amb intel·ligència, amb pas ferm avancem per una Catalunya lliure. Ara més que mai és vàlida la frase de Francesc Macià “El SENY, si no va acompanyat d’una ferma voluntat de combat, només serveix per a tapar COVARDIES”.

 

Plana web de l’autor: http://www.unpaisdesomni.cat/

Pacte de la llibertat, una mica d’història i una mica d’actualitat

A començaments del segle XVIII, el rei de Castella i Aragó, Carles II va morir sense successió. En el seu testament, va designar a Felip de Borbó, duc d’Anjou i net del rei  Lluís XIV de França com a successor, no obstant els catalans tenien preferència per un altre candidat, l’arxiduc Carles d’Àustria que els garantia el respecte a les constitucions catalanes, mentre que Felip de Borbó, tot i haver-les jurat, temien que no complís el jurament.

Aquests fets  s’emmarca dins un context internacional en que Felip de Borbó rep el suport del rei de França, mentre que l’arxiduc Carles d’Àustria fill de l’emperador austríac Leopold I rep el suport d’Anglaterra, Portugal, els Països Baixos per oposar-se a l’expansionisme francès.

L’enfrontament entre aquests dos blocs finalitza quan el candidat  Carles d’Austria renuncia a la successió i els aliats traeixen Catalunya i ens deixen sols en front dels exèrcits franco-castellans. Això queda reflectit el 1713 amb el Tractat d’Utrecht  on Felip de Borbó és reconegut internacionalment  com a rei de Castella i Aragó.

La ciutat de Barcelona,  van resistir durant un any els embats d’un exèrcit professional, ben preparat i molt superior en efectius.

Fins aquí un resum del que es coneix com a guerra de successió. Però el que jo em pregunto és,  per què durant un any els catalans de la capital de Catalunya van continuar la guerra sense rendir-se?  Ho fan senzillament perquè saben que la derrota els porta a perdre els seus drets. La derrota el 11 de setembre de 1714 va significar, pel dret de conquesta, quedar sotmesos a les lleis de Castella.

Per tant la guerra que durà des del 1701 fins el 1713 es pot anomenar guerra de successió sense gaire discussió, però la part de la guerra que va des del juliol de 1713 fins el setembre de 1714 ja no és una guerra de successió sinó que és una guerra dels exèrcits franco-castellans contra Catalunya en la qual els barcelonins va lluitar durant un any, amb les armes a la ma, per defensar les seves constitucions i els seus drets.

D’aquesta guerra , els catalans filipistes reben el malnom de botiflers, mot que encara s’utilitza  per referir-se als “catalans traïdors” i tots aquells que col·laboren amb els enemics de Catalunya.

Avui, al mes de desembre de 2012 CiU i ERC han signat el pacte de la llibertat. Necessitem una generositat extrema tan per part d’aquestes dues forces polítiques, com de tota la resta de partits, PSC, ICV-EUiA, CUP, fins i tot els partits sense representació parlamentària com SI i Reagrupament  , així com, sindicats i agrupacions civils per engrandir aquest pacte i fer possible la transició cap a la llibertat de Catalunya.

Fem possible que la majoria de catalans estiguin al costat de Catalunya i puguem resistir no solament als embats de l’estat espanyols sinó vèncer amb arguments i amb pulcritud democràtica als botiflers i colonialistes espanyols. Ara és hora d’aguantar totes les envestides que ens vindran des de fora i des de dins. Haurem de neutralitzar els qui creuen que la independència no  és possible, als eterns pessimistes que no fan ni deixen fer i als directament col·laboracionistes. Només amb la fe amb nosaltres mateixos serem capaços de fer possible la independència que tenim a l’abast de la ma. Només amb aquest context  serà possible assolir un millor benestar i esquivar la misèria que ens ve a sobre si continuem sota el domini d’un estat espanyol que només ens vol perquè paguem les seves disbauxes.

 

Plana web de l’autor: http://www.unpaisdesomni.cat/

Carta al Ministre de cultura Sr Wert

El diari Avui posa a disposició del seus lectors la possibilitat d’escriure una carta al ministre Wert, aquesta és la meva carta i espero que la llegeixi detingudament.

“Feu molts esforços per espanyolitzar els nens i nenes catalanes, però com bé va dir en Francesc Pujols “L’Esperit Català rebrota sempre i sobreviu els seus il·lusos enterradors”.

Sàpiga que quan intenti aplicar aquesta llei a Catalunya ja serem independents i els nostres llibres de història, quan parlin d’Espanya, podran explicar que Espanya ha sobreviscut durant els cinc últims segles  gràcies a l’espoli de les colònies, incloent-hi Catalunya València i les Illes Balears. La veritat és tossuda i de vostè, els catalans en tindrem un record una mica amarg, tan amarg com el que tindrà vostè de nosaltres.

Quan siguem independents, nosaltres ràpidament l’oblidarem i anirem per feina, farem de Catalunya un país lliure, pròsper , segur que una mica més feliç i als nostres fills i nets els explicarem que no han de permetre mai més ser esclaus de ningú.”

Plana web de l’autor: http://www.unpaisdesomni.cat/

La independència és possible

Els resultats de les eleccions autonòmiques a Catalunya aquest 25 de Novembre de 2012 i l’alta participació registrada fan un  retrat realista del que volem els habitants de Catalunya

CiU + ERC + ICV + CUP + SI = 2.140.317 vots Sobiranistes

PSC + PP + C’s + UPyD = 1.284.007 vots Unionistes

Uns resultats esperançadors i suficients per tirar endavant una consulta per la autodeterminació de Catalunya.

El desencís de no tenir millors resultats no ens ha d’acovardir ni frenar per tirar endavant  amb decisió. No podem perdre temps, el 2013 ha de ser l’any de la consulta i seguidament ha de venir la independència.

Plana web de l’autor: http://www.unpaisdesomni.cat/

Manifestació independentista de l’11S2012

Durant 300 anys els espanyols han estat cantant a Catalunya la cançó del tió: “Caga tió o sinó et dono un cop de bastó”. Avui, estupefacients, els espanyols han quedat sorpresos quan han vist que del tió ha sortit una ceba i això vol dir que la festa s’ha acabat. Des del 1714 els espanyols tenien un cant que els unia: “Que pague Cataluña!”, però la gran manifestació de l’11 de setembre ha estat l’instrument que ha dit a Espanya que ja n’hi ha prou i la por immensa que hem sofert els catalans durant 300 anys, sembla que es vagi esvaint.

Ja no hi ha retorn, caminem decidits cap un estat propi i això ho estic vivint!. Veure com neix el nostre estat després de tres segles sota el domini espanyol és una gran alegria. M’agradaria que els meus pares poguessin aixecar  el cap i veiessin que allò que pensaven que era impossible, és avui a punt de ser realitat.

Estic content perquè hem aguantat com a poble, el català encara el podem salvar i la nostra cultura la podrem protegir. Estic segur que veurem una nova “renaixença”.

Hem de trencar moltes cadenes però també hem de conservar molts llaços amb Espanya i per això desitjo que en el futur, Catalunya i Espanya siguem bons veïns i tinguem molt bones relacions basades en el respecte mutu.

Plana web de l’autor: http://www.unpaisdesomni.cat/