La nostra identitat

Una de les conseqüències d’estar sotmesos a l’estat espanyol és que ens han fet creure que una persona pot ser català i espanyol a la vegada. Això ens debilita com a poble, ens desorienta i és el signe que confirma que la colonització ha estat efectiva. Però la resistència persisteix.

Sembla que en els últims anys hi ha un cert redreçament i cada vegada més tenim més clara la nostra identitat. Però perquè un s’adoni fins on arriba aquesta anomalia vull fer reflexionar als qui se senten únicament catalans, fins on arriba la subtilesa del sentiment de pertinença a la nació catalana.

Els espanyols, que viuen amb normalitat la seva espanyolitat, primer de tot són espanyols i després com a complement són d’esquerres, de dretes, falangistes, monàrquics o republicans. En el cas dels catalans ens trobem que moltíssims es declaren primer de dretes, d’esquerres, ecologistes, republicans o feixistes i com a complement catalans. Aquesta és l’anomalia que a partir d’ara hem d’esforçar-nos a corregir.

És freqüent trobar entrevistes a polítics de rellevància que afirmen que una Catalunya independent de dretes no els interessa, per posar un exemple, res més que  una mostra d’aquesta anomalia.

Tots sabem que si un dia som independents, els complements els decidirem lliurement, però en el nostre complicat món encara no ens deix viure, amb normalitat, la nostra pròpia identitat.

Plana web de l’autor: http://www.unpaisdesomni.cat/



Catalunya, un elefant poderós

En un lloc molt proper hi ha un elefant gran i poderós en mans d’un circ que el té domesticat. Accepta tant les fuetejades d’algun domador com el reconeixement de la seva fortalesa. Però per molt domesticat que pugui estar un elefant, la falta de llibertat és una càrrega feixuga que no porta felicitat.

Ja troba normal que una cadena lligada a una estaca li privi de moure una pota i en conseqüència es pugui desplaçar ni que sigui deu metres del seu lloc assignat.

Li agradaria fer una bona estrebada i arrencar l’estaca on està lligat, però ell sap que és impossible, masses vegades ho havia intentat quan era més petit i no solament no podia, sinó que aquelles diableries  li havien costat bastant de tacó. Però ara tot és diferent, veu que l’estaca està molt corcada, sap que amb un cop de peu pot alliberar-se, però el seu cap encara és presoner de saber-se impotent. Pot i vol, però no vol perquè pensa que no pot.

Aquest elefant es diu Catalunya i sembla que cada dia té més clar que l’estaca li fa nosa i que si hi posa fe, amb una estrebada, aviat podrà caminar lliurement, podrà marxar i entrar a una jungla on podrà viure una vida més completa, no exempta de perills.

Plana web de l’autor: http://www.unpaisdesomni.cat/



Diputat del Psc-psoe contesta

Pregunta: Sr. Diputat del PSC, que esteu fen?  Assegut al meu escó estic esperant.

Pregunta: I que espereu?  Que el cap de fila em digui quin botó haig de prémer?

Pregunta: Com ho fa per saber que diu el Cap de fila?  Si aixeca un dit premo SI quan n’aixeca dos premo NO i quan n’aixeca tres premo ABSTENCIÓ.  Aquesta norma és la més important que ha de saber un diputat.

Pregunta: En aquests moments posen a votació la prioritat de l’eix central per sobre de l’eix mediterrani, que votarà? Ja li he dit que faré el que digui el Cap de fila.

Pregunta: Però vostè és del PSC i vota en contra els interessos de Catalunya! El Cap de fila diu que és bo per Espanya.

Pregunta: Què farà després?  Aniré a sopar a la suit del hotel  i després sortiré, a Madrid hi ha molta marxa nocturna!

Pregunta: Qui ho paga tot això? Tot està inclòs a les dietes.

Pregunta: I al matí, a quina hora us aixequeu? Tard, sàpigues que fins que no siguin les deu a Madrid no posen els carrers.

Pregunta: Us reuniu per debatre les lleis que s’han d’aprovar?  El PSOE esta sempre molt atent a les lleis que es discuteixen , però com jo sóc del  PSC-PSOE, no en tinc l’obligació. M’han dit que ells ja ho faran per mi.

Pregunta: És avorrit estar tot el dia assegut esperant prémer el botó? No, la major part del temps el passo al bar o llegeixo el diari o jugo amb el mòbil i quan s’ha de votar toquen un timbre que ens crida i espero que el cap de llista digui quin botó haig de prémer.

Pregunta: Què els diria als catalans que puguin llegir aquesta entrevista? Que soc federalista

Pregunta: Que vol dir ser federalista? Vol dir ser federalista constitucional.

Pregunta: Quin és el seu ideal de país per a Catalunya? Vull una Catalunya amb molt de seny.

Pregunta: L’Estatut de Catalunya que vam votar els catalans ens el va anul·lar el Tribunal Constitucional. Està d’acord amb el que ens van imposar? El cap de fila m’ha dit que les sentències s’ha d’acatar.

Pregunta: Què n’opina de l’espoli que sofreix Catalunya?  Hi estic d’acord i defensaré “Con uñas i dientes” que es continuï espoliant Catalunya. Aquest és el missatge de la Sra. Chacon.

Pregunta: Què li diu la frase “Que hay de lo mio?” Des que hem perdut el govern de la Generalitat, La Diputació de Barcelona i molts ajuntaments, aquesta frase ha perdut una mica de força, però estic segur que tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a la normalitat.

Pregunta:  Com veu el seu futur? Estar aquí i seguir esperant. Ah! I vostè que tantes preguntes em fa, no espera res?

Si, jo també espero, espero la independència.

 

Plana web de l’autor: http://www.unpaisdesomni.cat/



ESPANYA, CATALUNA I RETALLADES

Ahir el president Rajoy va enunciar un seguit de retallades. Una mala noticia per a Catalunya. Les retallades del govern de l’estat incideixen directament sobre la població d’una forma molt crua. Cada dia el preu de ser espanyols és més alt.

La pujada de l’IVA significa que molts més diners provinents dels catalans marxin per no tornar.  És a dir, cada dia més espoliats.

L’augment dels impostos que sofrim els catalans no solament incideixen directament en el benestar personal de cada català, sinó que també incideix globalment sobre el conjunt de serveis que l’administració ha de oferir als seus ciutadans, sanitat, ensenyament, infraestructures…  Si no ens independitzem d’Espanya cada dia serem més miserables.

Per dir prou, el govern de Catalunya vol proposar el “Pacte fiscal”, vol tenir la caixa i la clau, sembla una bona idea, però l’inconvenient és que cap polític català creu que l’estat faci aquesta generosa donació. Parteixen de la convicció que la proposta serà rebutjada de ple, però sembla que estem millorant, cada dia creuen que és més fàcil proclamar la independència que l’estat espanyol accepti el “Pacte fiscal”.

Per a molts catalans la independència ha estat sempre un bonic somni que el vèiem en un horitzó llunyà, avui això ha canviat, per la majoria de catalans no ser independents esdevé un malson, perquè sense identitat i amb la panxa buida hom esdevé un pària.

Plana web de l’autor http:/www.unpaisdesomni.cat

La independència, una força regeneradora

L’època convulsa que li va tocar viure a Ciceró, té una certa similitud amb l’agonia de la nació catalana. Els embats de l’estat espanyol contra la llengua fa difícil no veure que si seguim per aquest camí aviat no podrem seguir caminant. No solament com a nació diferenciada sinó que la misèria caurà com a fruita madura per l’espoli que sofrim i que ja no podem aguantar més.

Parlava de Ciceró perquè ell també davant la caiguda de la república i l’anorreament de les llibertats de la ciutadania romana, ho denuncia de la següent forma:

“En una col·lectivitat, només es pot crear una veritable harmonia si l’individu, en comptes d’intentar beneficiar-se del seu càrrec públic, anteposa els interessos de la comunitat als privats. Només si no es malgasta la riquesa en luxes i en despeses excessives, sinó que s’administra i es transforma en cultura espiritual i artística, només si l’aristocràcia renuncia a la seva supèrbia i el poble, en comptes de deixar-se subornar per demagogs, exigeix els seus drets naturals, es podrà salvar la república.”

Però el pensament clar de Ciceró no arriba a fructificar perquè Antoni, Octavi i Lèpid tenen amb la força de les armes uns altres plans. Però abans que la dictadura plani per l’imperi romà, Ciceró encara es dirigeix al poble i els diu “Que altres pobles visquin en l’esclavitud, nosaltres els romans no ho volem. Si no podem conquerir la llibertat, deixeu-nos morir”.

El poble no el pot escoltar perquè ja està aviciat amb el “Pa i circ”.

En la nostra dissortada pàtria tampoc ens falta el “Pa i el futbol”, de moment ens comença a faltar el pa, però seguirem les paraules de Ciceró? Els nostres polítics anteposaran els interessos de Catalunya als privats? La nostra riquesa es transformarà en cultura espiritual i artística?

Només veig a Catalunya una força regeneradora capaç d’aconseguir un gir al rumb que portem, és l’independentisme que desperta i que ens pot portar a ser un poble orgullós de les seves llibertats i lluny de la presó que representa estar sotmesos a una constitució espanyola que ens vol tot el mal del món.

Plana web de l’autor http:/www.unpaisdesomni.cat

Jordi Pujol i Duran i Lleida

Aquest passat dimecres, 13-6-2012, Jordi Pujol ha justificat per primera vegada una possible declaració d’independència unilateral per part de Catalunya.

Des que Jordi Pujol va deixar la presidència de la Generalitat va publicant les seves reflexions i és una veu potent que a ningú deixa indiferent. Poc a poc, però la idea que una Catalunya sotmesa a Espanya  ens porta a la misèria i a la pèrdua de la nostra identitat, ja s’ha la fet seva. El seu discurs autonomista, amb la fe que Espanya podria esdevenir un país tolerant i respectuós amb les diverses nacions que integren l’estat espanyol, se li ha fet miques.

Jo dic que ha tardat massa a arribar a aquesta conclusió, però crec que l’evolució del seu pensament ho fa des de l’honestedat i des del seu sentit patriòtic.

L’altra cara de la moneda és precisament el que històricament ha estat el seu soci, el Sr Duran i Lleida president d’UDC. Un personatge maquiavèl·lic, mai ha optat a un càrrec que el pugui cremar, sempre vigilant ha aconseguit estar al cim de la política durant més de 30 any i encara mou els fills de la política amb traça, sempre buscant els equilibris que el facin imprescindible. S’ha instal·lat còmodament sota una ideologia democratacristiana i com els vents favorables venien d’Espanya, sense cap rubor s’ha declarat espanyolista, tot quadra fins  que els temps posen a debat la independència de Catalunya. Quan l’embranzida es prou forta, sense deixar el seu espanyolisme declara “No seré cap impediment per la independència de Catalunya”, ja està, una vegada més se situa en la posició de poder fer el salt a l’altra banda si així el temps ho portés. Sempre manté les dues portes obertes, perquè ell tampoc li faria fàstic remenar les cireres dins d’un estat català.

En l’últim Congrés del seu partit es torna a presentar a la presidència en front de l’independentista Josep Maria Vila d Abadal. Hi fa front dient que ell defensa un “estat confederal”, una paraula buida dins el seu vocabulari, semblant a “l’estat federal” que defensa el PSC, i ataca al seu opositor dient que l’independentisme no convé al seu partit perquè sinó ferien seguidisme de Convergència (CDC). La seva posició no està fonamentada en un ideal com en el cas de Jordi Pujol sinó amb l’estratègia, com ha fet durant 30 anys. No entra en els seus esquemes mirar pel país que amb un espoli de 20.000 milions d’euros està agonitzant, ell mira el que més li convé a ell.

La coherència de Jordi Pujol no pot esborrar la traïdoria amb que actua Durant i Lleida. No obstant estic segur que si la independència de Catalunya no tarda, Durant i Lleida esdevindrà un IDTV (independèntista de tota la vida)

 

Web de l’autor http://unpaisdesomni.cat

#novullpagar preus que escanyen

La campanya #novullpagar a les autopistes catalanes ha esdevingut una vegada més un clam de protesta contra l’abusiu càstig econòmic que de totes bandes sofrim els catalans.

Jo crec que les autopistes haurien de ser totes de pagament, però el preu hauria de ser el de manteniment i no un negoci que gravi el teixit productiu de Catalunya i les butxaques de tots els catalans que correm per aquest món.

La meva adhesió a la campanya és doncs de protesta per haver de pagar uns preus abusius sobre unes infraestructures que ja les hem pagat 50 vegades.

Mireu, fa uns anys vaig anar a l’estat de Washington als EEUU i anava amb cotxe amb una família americana. Vam passar per un pont que travessava un riu important i al començament del riu hi havia unes barreres de pagament ja sense utilitzar, jo els vaig preguntar que significava i em van explicar que feia uns anys l’estat havia finançat aquell pont i quan amb el peatge s’havia recuperat els diners, havien quedat alliberats de pagar.  Això és el que hauria de ser normal i que aquí a Catalunya és del tot extraordinari.

No estic d’acord amb la lleugeresa que representa la campanya #novullpagar, com si les coses haguessin de ser totes de franc,  però el nivell d’espoli ha arribat a un punt que ens obliga a fer accions que comportin un ressò mediàtic i que obligui a la gent a debatre la qüestió, com ara jo ho faig aquí.

Demà 20 de maig de 2012 faré un #novullpagar, per a mi és un gest a favor del nostre dret a decidir.

El xoc de trens

Sembla ser que a mesura que passa el temps, planegi sobre la societat catalana el convenciment d’un imminent enfrontament entre l’estat espanyol i Catalunya. El govern del PP, ja sense manies camina cap una recentralització que deixi a les comunitats autònomes sense competències i en el cas de Catalunya, esborrar amb les lleis a la ma els seus trets diferenciadors. Aquí en diem “xoc de trens”, amb el convenciment que RENFE té un potencial superior del que poden pressumir el Ferrocarrils Catalans, tot i que siguin més puntuals i més ben gestionats.

Veurem què passarà, altres vegades el petit ha esmicolat al gran. Hi a una frase que diu que un exèrcit de xais comandats per un lleó és més perillós que un exèrcit de lleons comandats per un xai. Un xai mai tindrà la força interior per ordenar un atac, l’única via possible en el seu comportament és ordenar la retirada al mínim signe de perill. En canvi al lleó, l’estratègia de combat és innata, i aquí situo al nostre president Mas, és un xai o un lleó? Farà una reculada a temps abans del xoc o premerà l’accelerador? Aviat veurem la seva naturalesa, ell sap que darrera seu té un exèrcit de xais disposats a lluitar.

Connecta’t a la web de l’autor http://unpaisdesomni.cat

En especial us recomano que visiteu la plana sobre els dialèctes de Catalunya. Escoltant petits fragments de cançons podreu esbrinar el dialecte amb que canta http://www.unpaisdesomni.cat/DialectesCatalans/Dialectes.php

Dia nacional

La relació d’ex colònies d’Espanya són les següents: les ubicades a Amèrica: Argentina, Bolívia, Chile, Colòmbia, Costa Rica, Cuba, Equador, El Salvador,  Guatemala, Honduras, Mexicao, Nicaràgua, Panamà, Paraguai, Perú, Puerto Rico, República Dominicana, Uruguai, Venezuela, les ubicades a Europa: Flandes, a Asia: Filipines i a l’Àfrica: Guinea i Sahara Espanyol (ara colònia del Marroc i encara no s’ha alliberat).

Totes elles tenen una cosa en comú: Tenen un dia dedicat a celebrar la seva independència d’Espanya.

En canvi les colònies que encara no han pogut independitzar-se: A Galícia celebrenDia da Pàtria Galegaa Euskadi celebrenAberri Eguna” en euskera, “Dia de la pàtria”, a Catalunya en laDiada de l’Onze de Setembrecommemorem la caiguda de Barcelona a l’any 1714 davant l’exèrcit espanyol, l’independentisme del País Valencià commemorem la derrota  a la Batalla d’Almansa el 1707 i l’independentisme de les Illes Balears celebra el dia 30 de desembre l’arribada dels catalans a Mallorca ara fa uns 800 anys.

Totes les nacions que s’han pogut alliberar d’aquesta presó anomenada Espanya ho celebren i les que encara no ho han pogut fer, somien en independitzar-se.

Espanya és com una caserna de la guàrdia civil, un país que tota la seva història es basa en exterminar minories i amb una mentalitat hereva de la Santa Inquisició. Cap poble pot sentir-se a gust dins aquesta presó i Catalunya aviat s’independitzarà, només depèn de nosaltres. Si no ho fem, serem absorbits i passarem a ser una trista i miserable regió d’Espanya, aquest és el trist destí si no hi posem remei.

Connecta’t a la web de l’autor http://unpaisdesomni.cat

En especial us recomano que visiteu la plana sobre els dialèctes de Catalunya. Escoltant petits fragments de cançons podreu esbrinar el dialecte amb que canta http://www.unpaisdesomni.cat/DialectesCatalans/Dialectes.php

Vaga general i els actes vandàlics dels antisistema

Les dades sobre la participació en la vaga general del dia 29 de març passen del 20% al 80% segons les fons d’on surten. Segons siguin els sindicats o la patronal es parla d’èxit o de fracàs, no obstant el que és incontestable és la gran participació ciutadana en les manifestacions convocades pels diferents sindicats, però la cosa no va acabar provocant una  reflexió seriosa sobre la reforma laboral, sinó que el protagonisme va recaure sobre els actes vandàlics que van trinxar el mobiliari urbà del centre de Barcelona i molts establiments comercials.

El debat que han provocat aquests actes fa que els qui en som espectadors ens deixi desorientats. Uns ho condemnen sense pal·liatius, i d’altres ho justifiquen per les injustícies derivades d’un sistema capitalista agressiu cap una població submergida en una greu crisi econòmica.

No hi ha una sola manera de veure les coses, no obstant la meva posició és molt clara, jo rebutjo la cara tapada d’aquests manifestants que impunement sembren la destrucció per allí on passen.

Jo recordo els insubmisos a fer el servei militar duran els últims anys del franquisme, donaven la cara i tenien arguments, tot i que sabien això els comportava com a mínim un any de presó. Donaven la cara.

Sense la cara tapada, quants d’aquest joves manifestants que trencaven vidres dels aparadors o bé que cremaven contenidors de brossa, haurien actuat de la mateixa manera?

En un sistema democràtic just, darrera d’una cara tapada hi ha una injustícia, aquests manifestants feien d’agressors, en canvi una dona sota una burca és una víctima, la injustícia  de no ser responsables dels propis actes.

 

Connecta’t a la web de l’autor http://unpaisdesomni.cat

En especial us recomano que visiteu la plana sobre els dialèctes de Catalunya. Escoltant petits fragments de cançons podreu esbrinar el dialecte amb que canta http://www.unpaisdesomni.cat/DialectesCatalans/Dialectes.php